M´acompanya la soledat i és bona amiga;
sempre ha estat dolça amb mi, discreta, 
plena de serenor i pacient;
no en tinc cap queixa.

Ella és com jo quant em puc sentir lliure,
dur a les sabates dues ales
que em fan correr i volar
com quant era petita.

S´assenta amb les germanes, les amigues
i pren nota de tot, secretària eficient que tot ho ordena,
tots els racons més foscos 
de la meva ment;

i es fa amb tothom;
no fa un lleig a ningú,
i te el somrís més dolç 
que mai he vist.

Però des de far ja un temps
s´ens ha enganxat
-amb incomoditat i pell amb pell-
una que es diu tristesa;

i no sé com s´ho fa
que em troba sempre el punt:
ultimament em fa plorar,
s´en va i em deixa
descentrada del tot,
sacsejada i em pors
que ni la soledat més dolça
em pot fer de consol;

estic de dol,
i només vull
que m´amanyaguin
abraçades i petons

que torni a sentir el cor
i els cinc sentits
s´em encenguin com llums
que en la nit guíen.