Encara no tenia jo el doctorat quan vaig conèixer a aquella dona. Jove, guapa, molt alta, amb cames llargues dintre d'unes proporcions de cos atraients, tenia la desgracia de no tenir braços.
De molt petita els va perdre en un accident i per ella no era cap obstacle per fer tota mena d'activitats.
Tenia una bellesa estàtica en la cara, desconcertant. De unes faccions perfectes i un cutis pàl·lid fora de lo comú, semblava una deessa de marbre.
Mostrava sempre una expressió seria i ausent en que no movia un muscle de la cara.
Casi no parlava, sols et mirava sempre com voler entrar en la teva ment...
Llàstima que aquell cos i personalitat, no anessin acompanyats d'una actuació i moviments mes adients a la cara en quant a lents i relaxats. El cos de cop, era lo contraposat a la cara.
La falta dels braços des de tan petita, l'havia dut a uns moviments àgils i ràpids en fer les coses. Tenia una força i rapidesa en les cames, que et paralitzava.
Dreta i quieta davant teu, de cop ràpidament i en menys temps en que ho explico, deixava la sabata a terra, aixecava la cama a la altura del cap i amb el peu treia de la bossa que duia penjada del ombro, un paquet de cigarrets, traient-ne un i posant-sel als llavis i encenent-lo abans pensessis tu on tenies l'encenedor.
Si aquell dia duia pantalons res, però si era dia de faldilla acampanada, el encenedor quedava cremant...
Un dia que vam anar a una festa que ens van convidar, de cop sols entrar en la sala, es va girar i pegant un bot cap a mi, em vaig trobar ballant amb ella, sense ella tocar a terra, amb una cama darrera el meu clatell i jo agafant-li el peu com si fos la ma.
Altre persona faltada també de braços, hagués continuat amb els peus a terra, ballant normal amb les cames però sense poder agafar-te, però ella suplia tant del tot els braços amb les cames, que per ella les cames eren en realitat els seus braços i els peus les seves mans.
Ho tenia tant assumit que ho feia tota seria com lo mes natural del mon... i algo devia influir en la teva ment, que tu et trovabes en aquella posició com en la més natural del mon.
Al cap d'un d'un moment de quedar la gent paralitzada i els músics d'haver deixat de bufar, ens van aplaudir...
Per algunes coses era una joia...
Una vegada de nit ens van acorralar quatre xoriços per robar-nos, i encara jo no havia començat a dir que no ens fessin mal, que ella de quatre únics cops de taló ja els havia deixat a terra. Fent-me vent amb una cama i passant-me un mocador mullat amb l'altre, no vaig tardar a reaccionar.
El dia en que ens vam despedir dons jo tenia que tornar a la facultat, de cop i d'un salt, però des de ben lluny... em va agafar pel clatell amb la cama dreta i em va clavar un petó tipus apassionat.
Estavem en el moll i sort que no tocaven res de música, sinó ja em veig pujant la passarel·la del barco fent giravolts pas tango amb ella cames enlaira.
Llàstima... llàstima aquells moviments tan imprevistos i tant ràpids... i més quan a vegades ni remotament els podies preveure...
Tanta bellesa i majestuositat, se'n anaven a la merda, quan en meig d'un arravato, en que m'agafava d'improvís, rodàvem els dos per terra acariciant-me ella la cara amb els seus peus.
A sobre... encara era ella la que m'ajudava a aixecar-me...
Dr. Berruga