ELS ESTRANYS RELATS DEL DR. BERRUGA

El cas del home - mico

El van trobar quan encara no tenia els 20 anys, en les selves de Borneo. Igual que en els casos de Tarzan i El llibre de la selva, va subsistir gràcies als micos, en aquest cas els gibons.

Son aquests els micos mes àgils que habiten les parts més altes dels àrbres dons tenen uns braços molt llargs i una cua prensàtil també molt llarga, a més de pesar molt poc.

A diferencia dels àltres dos casos, aquest es va tenir que amotllar més al entorn i als pares adoptius.

Lo primer que va fer es preferir no créixer i desenrotllar braços i cua, be, a falta de cua va improvisar...

Indaleci que així li va posar el seu descobridor, en memòria de la seva mare a qui li recordava molt per la barba, medía de cap a terra sols uns 50 cm . No així els braços que cada un feia quasi el metre i la cua... que no era precisament curta.

De seguida, va posar-se a estudiar i va destacar com a eminència, en biologia i en el coneixement del mal de la deforestació que es feia en varies selves entre elles la de l ĎAmazonia, així que com a represen-tant dels gibons i micos en general, va lluitar per moltes reivindicacions, entre elles la de poder casar-se sent del mateix sexe.

Precisament en aquests dies es parlava d'ell com principal candidat al premi Nobel del medi ambient.

Es va casar i la seva dona era una rossa impressionant de metre noranta, que de seguida que es va enterar que havien descobert un home mono, amb una cua axi, va dir:

- Aquest Tarsan no mel menja ningú... i es va casar per poders sense haver-lo vist en persona.

Desprès de la primera decepció, va quedar com ausent alguns dies... però es va conformar i semblava que estava bastant per ell, encara que de moment no tenien micos, vull dir fills.

El vaig anar a veure a una cabana en mig de la selva.

Anava amb bata blanca i apart la estatura semblava totalment un científic botànic amb les seves ulleres i microscòpi que sempre duia al demunt.

No parava molt temps al terra i era a la lámpara del menjador, on tenia una mica de laboratori, i on passava mes hores.

De forma campetxana i d'un bot es va posar al meu ombro a menjar cacauets, mentre llegia una revista científica.

Vaig tossir una mica i es va donar compte de mi.

 - Perdoni, però, com que no rebem gaires visites... va dir amb una veu greu i dicció perfecta digna d'un catedràtic.

- Li presento a la meva dona "Altes branques"

Li havia posat aquell nom, per que des d'el seu punt de vista, aquella preciosa i alta criatura l'atreia com les branques més altes dels grans àrbres.

En un moment, que se'n va anar cap al laboratori, ella em va confessar que precisament si alguna cosa no li agradava del seu marit, era tenir-lo que cridar a les àltes branques, que es on ell es trobava mes a gust amb ela amigots.

També em va confessar que la posava frenètica els piropos i xiulets que l' Indaleci dirigia a les jovenetes gibones... ella no era gelosa, però be que s'aguantava en no fer cas, a un orangutàn que la rondava...

No sé si allò eren insinuacions de que estava fins el gorro del Indaleci, però de seguida que ell va tornar, se li va a posar amorosament a buscar-li puçes.

Al cap d' un temps, em vaig enterar del numeret que va muntar al rebre el Premi Nobel, al enfilar-se i columpiar-se de pur content per totes les lampares del recint, amb els seus estridents crits de jungla.

 

Dr. Berruga Dr. Berruga